9 ene 2009

La color del sable (2)

Deprendí a escribir luegu. Las mis primeras letras llevolas el vientu… Esi día, uyé muchu al debujar el mi inombri. Con muchu cuidu, limuestré col déu el mi inombri nel sable. ¡Estaba escribiendo! Quisía qu`el mi padri, la mi madri, el mi güelu y los mis jermanos y jermanas vinieran a ver la mi primer parabra escrita. Depués de la clas, corrí contentú a la jaima:

-¡Mama, papa, güelu! ¡ya sé escribir, ya sé escribir! Veníi tóos ellos… ¡Mirái!

Y cuandu allegarin, l`airi bíase lleváu las mis letras. Las mis primeras letras, la mi primer parabra… “Abdulá”, qu`es el mi inombri. Allí ondi enantis estaba`l mi inombri, sólu quedaban unas pilucas de sable, cuspíos, perfeutos. No bían esclaves de las mis letras. Lloré.

-¡L`airi es un lladre!

Esi día comprendí un pocu al güelu, cuandu siempri me dicía que nel desiertu tóo es efímeru, jugaz.

-Jasta las estrellas, jumíu.

Yo miraba al güelu ensín entender náa.

-Hui hai seca, y pujiteamos por querer chuvia. Mañana vindrá la chuvia y lloraremos polas langostazones, qu`arrasarán tolas cojechas al su pasu. Y a mí me paecía qu`esi “mañana” nunca allegaba.

Yo vi chover tres vegáa. Cuasi no m`alcanzo. Era mu chicu la última vegáa que chovió. Amezáu a los trubonis de sable, acanzo que l`augua me molenzaba.

-Papa, ¿visti daque vegáa una langostazón?

-Sí, jumíu, es cuasi pior que la seca. Cuandu l`airi sulla de cara alvanzan dorcientos kilómetros cáa día.

-Y si chuevi, ¿allegarán jasta aquí las langostas?

- No creo, jumíu. Aquí no hai náa que descastar, ne náa que comer. Nesti estiel desiertu, no medra áinas náa. Vi plagas de langosta cuandu tábamos enas nuestras tierras.


El restu del relate, tindríis de siguilo nel libru de la Editorial Edelvives.
Autoras Elena O`Callaghan i Duch (testu) y María Jesús Santos Heredero (debujos).
La Colla de Poinamientu y Solidaridá col Pueblu Sajaráui de Torlavega vendi esti libru.
La color del sable.

No hay comentarios: